CENTRE D'ESTUDIS DE LA BARONIA DE CABASSERS

El monestir que l’orde religiosa de Prémontré fundà a Cabassers el 1149 és el vestigi arqueològic més ben documentat de la nostra vila, ja que la carta de fundació, la de renúncia dels monjos d’aquest cenobi en benefici del bisbe de Tortosa i l’acta de confirmació d’aquesta donació a la seu tortosina per part del comte Ramon Berenguer IV es conserven a l’Arxiu Capitular de Tortosa (ACT) i han estat publicades en diverses ocasions[1].

El comte Ramon Berenguer IV va donar el lloc d’Avincabacer –com anomenaven el nostre poble a mitjan segle XII- als monjos premostratesos com a agraïment pel seu ajut en el setge de Tortosa contra els sarraïns, i en prengué possessió l’abat Esteve. El dit Esteve era abat del monestir de Santa Maria de Flabemont o Mont Flavon (a prop de Toul, a la regió francesa de Lorena), i fundà el monestir de Cabassers, on hi deixà els monjos que havien vingut amb ell de la seva terra. Tanmateix, l’abandó de l’edifici des del 1158, quan la comunitat de canonges que l’havia bastit deixà la fundació per considerar que el lloc “no és a propòsit per a l’establiment de l’orde premonstratès”[2], sense que els documents no donguin cap altra explicació sobre les causes d’aquest abandó i, sobretot, l’expoli que patiren els seus murs per part de la gent que habitava el poble, van fer que a principis del segle XX només quedessin dempeus els murs exteriors de l’edificació i algunes de les parets de distribució interiors. El desmantellament definitiu de l’edifici es produí el 1933, quan sobre el solar que ocupava, i sobre un cementiri contigu, hom hi bastí l’actual edifici de les escoles públiques, tot aprofitant per a la seva construcció les pedres d’aquella edificació romànica. D’aleshores ençà d’aquell antic monestir de la Reconquesta només ha restat a la vista un mur al sudoest del que avui és el pati de les escoles, i si s’ha conservat encara és gràcies a què fou aprofitat com a paret d’una casa del carrer Beat Joan d’Organyà.

De la distribució interior del monestir en sabem ben poca cosa, i és prou difícil intentar endevinar com eren les seves estances i quina funció rebia cadascuna. Per sort nostra, el 1918 l’erudit local Delfí Navàs donà notícia de l’estat de conservació de l’edifici i de les mides del seu perímetre, així com també de les distribucions interiors que encara s’intuïen. Segons Navàs, fins el 1870 encara hi havia quatre o cinc arcs de pedra picada on ell suposava que hi havia d’haver l’església del monestir, i fins el 1887 hi hagué una gran portalada de pedra encarada al nord[3].

La tradició popular ha volgut anomenar aquest monestir com “el castell”[4], i fins s’ha arribat a creure que fou bastit sobre un castell anterior a la Reconquesta. La lectura dels documents relacionats amb aquesta edificació, però, desmenteixen aquesta creença, ja que enlloc no s’esmenta l’existència d’aquest castell anterior sobre el que s’ha pretés que es bastí el monestir. A la carta de fundació del monestir (25 d’abril del 1149) s’hi llegeix que Ramon Berenguer IV dóna a l’orde de Prémontré i al seu abat Esteve “el lloc que abans s’anomenava Avincabacer ... amb tots els termes, possessions i terres circumdants”[5]. El document de donació que els monjos premonstratesos feren del monestir a la seu de Tortosa (27 de desembre del 1158) només esmenta “el lloc de Vallclara, és a dir, el que abans s’anomenava Avincabacer ... amb les seves pertinences”[6], sense dir res de cap castell anterior. I finalment, l’acceptació que Ramon Berenguer IV feu de la donació del monestir al bisbe de Tortosa, només parla del “lloc d’Avincabacer”[7]. Tanmateix, el 1266 es va signar un pacte entre el bisbe de Tortosa i el seu capítol catedralici pel qual el prior de la catedral de Tortosa i el seu capítol tindrien el “castell de Cabassers”[8]. Aquesta és l’única referència a l’edifici que ens ocupa referit com a castell i no com a monestir en un document original, però cal tenir en compte que el document es va fer més de cent anys després de l’abandó de Santa Maria de Vallclara, i per tant és probable que no es conservés memòria del que havia estat aquell edifici o, en tot cas, s’hauria pogut modificar i adaptar com a petita fortalesa després de l’anada dels monjos. Així doncs, la documentació no permet afirmar l’existència de cap castell anterior sobre el que es bastís el monestir, i hem de pensar que aquest fou alçat de nova planta.

Degut a l’enderroc gairebé absolut de l’edifici, no hi havia altres dades sobre el monestir que permetessin de fer-ne una recostrucció ideal que la descripció i les mides que ofereix Delfí Navàs a la seva obra, ja citada. Ara bé, calia corroborar aquelles informacions per poder dibuixar el plànol del que fou l’edifici, i davant aquesta necessitat decidírem dur a terme una excavació arqueològica per tal de localitzar possibles vestigis, que es realitzà el mes de maig de l’any 2000. El sol fet de l’excavació ja suposava un problema, ja que les escoles ocupen gran part de la zona que en altres temps ocupava el monestir premonstratenc, i això impedia d’excavar en aquella àrea. Com a problema afegit, una altra zona molt gran, ara pati de l’escola, està encimentada, la qual cosa dificultava sobremanera qualsevol projecte d’excavació en aquell lloc. Per fi, la presència d’uns vestigis d’un llenç de mur empotrat en el marge sobre el que actualment s’assenten les escoles ens decidí a dur a terme l’excavació en aquell lloc.

La zona excavada, d’una àrea de 8x2 metres, es troba al primer tram del Camí del Mulo venint del carrer Beat Joan d’Organyà (l’Era de Dalt), a la primera feixa de la partida anomenada Les Feixetes, just al llindant d’aquesta feixa amb el primer hort que es troba pel Camí del Mulo en aquella direcció, i tocant al marge de la part del darrera del pati de l’escola, a 23’53 metres de distància (en línia recta seguint el referit marge) de la paret de l’últim edifici del carrer Beat Joan d’Organyà per aquella part, justament el mateix edifici adossat a l’únic mur conservat del monestir. A continuació presentem els resultats de l’excavació d’aquesta àrea.

A) a la vista, ocult només sobre una espessa capa de vegetació que fou retirada, i

El primer sector (A) es troba empotrat al marge ja anomenat del pati de l’escola, mentre que el sector B s’estén a 1’30 metres a partir de la paret del marge endavant, amb una longitud total de 7’41 metres, direcció nordoest-sudest.

A la part B del registre arqueològic hi hem distingit un total de tres nivells estratigràfics:

Nivell I. Nivell superficial, de matriu sorrenca i coloració grisosa, amb gran quantitat de fracció grossa, que va des d’elements de 20 cm. fins a petits còdols. Aquest nivell té un fort component orgànic i és molt carbonatat. Incorpora material arqueològic modern, i alguns elements antics, provinents de la degradació de la paret de la part A. Hi ha fragments de terrissa, residus plàstics de no més de 20 anys d’antiguitat i, entre ells, fragments de teula desgranats de la part A. També ha produït fragments d’ossos humans, provinents de l’antic cementiri que ara es troba sota la part més septentrional del pati de l’escola, i hi hem localitzat minerals no presents a la contrada, com llicorella i pedra d’Alcover. El seu punt de màxima profunditat és d’uns 20 centímetres, i se superposa al sector B del registre arqueològic, que aflora a la superfície a 1’7 metres de distància de la paret que configura el sector A. Es troba cobert d’una espessa capa de vegetació herbàcia. El Nivell I té una antiguitat de 77 anys en el moment de l’excavació, ja que només s’ha acumulat a partir del 1933, quan les restes localitzades foren desmantellades fins el remanent que hem localitzat. Tant el material arqueològic que conté com els minerals no autòctons hi han estat dipositats per l’acció humana durant aquests 77 anys (sobretot residus de l’escola), deixant de banda els materials desgranats del sector A, que pel seu origen tenen una antiguitat superior.

Nivell II. Es tracta d’un nivell de coloració marró clar i textura sorrenca amb un fort component de fracció grossa. Terra de cultiu roturada del camp adjacent al jaciment. Es confon amb el Nivell I entre els 1’7 i 2 metres de distància de la paret del sector A. Se superposa al Nivell III.

Nivell III. Nivell sobre el que s’assenta el sector B del registre arqueològic, compost de terra argilosa i tapàs, a uns 40 cm. de profunditat des del punt més elevat de la superfície del Nivell I. Arqueològicament improductiu en l’àrea excavada.

Es tracta d’una estructura constructiva a base de carreus tallats i irregulars amb preeminència dels darrers, d’una sola filada al sector B, que configura el fonament de l’ala més septentrional del monestir premonstratenc. La base amida 7’41 m. de llarg per 1’3 m. d’ample a partir de la paret del sector A, integrada al marge. Els carreus treballats es troben només a les cantoneres, i són només tres, i els tres presenten marques de picapedrer anàlogues a les presents en altres carreus de la mateixa edificació, la qual cosa prova la pertinença a la mateixa estructura i data el fonament en 851 anys d’antiguitat en el moment de l’excavació. Els carreus cantoners es troben units per una filada de carreus irregulars, tant entre ells com fins a la paret de marge de la zona A, i el clos està replet de morter. El morter continua per la zona A, fins a una alçada màxima de x metres, mentre que a l’extrem més meridional de la zona A s’alça, en base a la zona B, un fragment de mur de carreus tallats (quatre peces) de x metres a partir del punt més alt de la zona B. En acabar el morter comença un altre nivell de filades de pedra irregular, datables el 1933, quan s’anivellà la terrassa que sosté el mur on s’hi troba empotrada la zona A per construir-hi les escoles.

Els carreus regulars de la base de la zona B tenen només treballades les seves cares exteriors, mentre que les interiors resten irregulars. El fet que els carreus irregulars tinguin la metrixa aliniació que els carreus amb les cares exteriors treballades indica la presència només de carreus treballats a les cantoneres del mur i descarta la possibilitat d’una altra filada de carreus tallats davant de la present.

En conjunt, es tracta del fonament del mur de contenció sobre el que s’alçava l’edificació més septentrional del monestir de Santa Maria de Vallclara, i l’hem pogut identificar amb tota certesa a partir d’una fotografia dels anys de 1920 que enregistra la façana de ponent del monestir. Quan el 1933 es van construir les escoles al solar que ocupava el monestir, aquest mur, que sobresortia del mur principal de l’oest del monestir 1’7 metres, va ser rebaixat fins al nivell de superfície d’aleshores (l’actual Nivell II de la seqüència estratigràfica) i tallat fins a aliniar-lo amb el mur principal (figura 3). A la zona A s’hi troba el morter original que emplenava el mur de contenció, seguit de filades noves a sobre d’ell de pedra irregular.

L’excavació de 50 centímetres a partir de l’extrem sudoest dels vestigis localitzats i arran de la paret d’on sobresurten han permès confirmar que aquesta encara conserva el fonament original de tot el mur occidental del monestir, clarament distingible perquè es compon de carreus irregulars lligats amb argamassa, que contrasten amb les filades superiors del marge, a base de pedres també irregulars però sense relligar.

Suposem que el mateix 1933, després d’extreure del mur tots els carreus regulars aprofitables per a bastir el nou edifici de les escoles, el mur es va refer amb pedra irregular car és l’obra de contenció del pati.

Fins la data de l’excavació, les úniques mides del perímetre del monestir que coneixíem eren les que el 1918 publicava Delfí Navàs a la seva obra:

Te lo monastiri dit avuy castell, 22’70 metros per la part de solixent y 23 metros llum per la part del mitjdia dividintse en dos parts: una que te 7’70 metros ample y agafe de cap á cap en la de sol ponent y’s diu que ere la iglesia y fins cap als añs de 1870 encara hi havie cuatre ó cinc arcs de pedra picada, la cual pedra junt ab la de les cantonades serví per fer la séquia de pedra del carré Maijó que’s construhí sent batlle lo señó Ramon Vendrell Arbonés. La part restant del que se ha señalat per iglesia no’s compren com estave edificada per no existi mes que les parets que tenen 5 pams de ample y la que done a sol ixent 40 pams alt, seguin les demés al nivell de aquesta fetes de pedra y argamasa y sobre de aquesta havie feta una grossa tapia.

Tant en la part que dihem iglesia com en les demés, á una alsaria natural, hi ha forats com espilleres de pedra picada á modo de espillera en les cuals encara’s veu a cada una cuatre petits golfos que devien sostindre algun arma de defensa ó tanca.

Ademés frente al carré de entrada hi ha unit un altre cos de 4’70 metros ample per 9’20 metros de llarg que sobre surt de la paret del occident 1’80 metros y es mes alta la paret que les altres constituint part dels baixos, un gran trull; havenhi á bastanta alsaria una finestra de pedra picada amb una columneta al mitj á estil moro.

En 1887 lo señó Tomás Amorós Miró, comprà al Estat aquet castell y desde les hores ha desaparegut pera usos particulars, la gran portalada de pedra picada que mirave de cara al Nort.[9]

Més endavant, ja al 1999, Joan Vall Masip publicà un plànol aproximat de la planta del monestir tal com recordava haver vist les restes[10]. Tot i això, l’única manera de tenir unes dades fiables al respecte era localitzar els extrems de l’edificació per poder disposar de les mesures exactes per tal de dibuixar-ne el pla. De les quatre principals cantonades que tingué l’edifici, i gràcies a l’excavació realitzada, ara en coneixem tres:

La primera és la pertanyent a l’única paret que encara està dreta, la segona correspon a l’àrea excavada, i de la tercera n’hem confirmat l’existència gràcies a una altra fotografia dels anys de 1920, i es trobava a la cantonada del mur de les ara escoles entre el carrer Major i l’Era de Dalt (C. Beat Joan d’Organyà). Observant bé la fotografia, s’aprecia com sobre el mur que encara hi ha s’hi alçaven les parets. Això ens fa pensar que tot el monestir estava edificat sobre una terrassa que anivellava el terreny. La reconstrucció del pla que proposem es troba a la figura 16, i l’hem confegida entre les mesures que hem pres dels vestigis encara existents i les que dóna Delfí Navàs. Al plànol, les parets les mesures de les quals no hem pogut confirmar es troben dibuixades amb línies de punts, i per elles oferim la longitud que mesurà D. Navàs el 1918.

El plànol que hem pogut dibuixar gràcies a aquestes investigacions és molt similar al d’altres monestirs premonstratesos.

Ara com ara és impossible de saber amb exactitud com es distribuïen les estances del monestir, i l’excavació de la zona es presenta complicada pel gran gruix de ciment armat que cobreix gran part de l’àrea on hi ha els fonaments d’aquestes parets interiors. Al plànol de la figura 16 hi hem marcat amb línies de punts les parets que descriu Navàs a l’interior del recinte, i certament a la paret del sud que encara es conserva s’hi veu l’arrencada d’un mur de distribució. Tot i això no sabem on es localitzaven les obertures que comunicaven les habitacions, i de moment hem de descartar de dur a terme l’excavació que podria confirmar-ho pel problema que ja hem comentat del sòl de ciment.

De totes formes, la documentació ens aporta algunes dades que ens permeten com a mínim de deduir amb quines estances comptava el monestir. A l’acta de fundació llegim que els canonges havien d’aixecar “in honore Dei ecclesiam et abbatiam ... et ibidem oratoria”, és a dir, una església i abadia, i un oratori[11]. Que l’església i l’oratori eren edificis diferents i separats ho prova la façana romànica que aparegué durant la restauració de l’església de Cabassers el 1995, que amb tota seguretat es tracta de l’oratori que esmenten els documents. Així doncs, el monestir també havia de tenir una església integrada en el seu recinte. Els estatuts premonstratesos especifiquen el mínim d’estances necessàries que ha de tenir una fundació, sense les quals no es pot establir la comunitat: “nisi instructis prius his officinis: oratorio, dormitorio, cella hospitum et portarii”[12], és a dir, oratori, dormitori, hospital i porteria, i a més haurem de suposar que refetor[13]. Per consegüent, és lògic que el monestir de Santa Maria de Vallclara comptés amb totes aquestes dependències, a més d’un claustre al voltant del qual s’organitzaven totes.

La ubicació de l’església dintre del monestir ha estat un altre tema discutit. De nou segons l’utilíissim text de Delfí Navàs, aquesta s’hauria pogut trobar on ara hi ha l’únic llenç de mur conservat on, a més, segons explica, a principis de segle encara hi havia quatre o cinc arcs de pedra dempeus. Però cenyint-nos al plànol que hem pogut dibuixar gràcies a les fotografies conservades i a les excavacions, aquest no sembla el millor emplaçament per a l’església. Si observem els plans dels altres monestirs premonstratesos, comprovarem que l’església sempre se situava en una posició destacada del cenobi, i no emmarcada en el seu perímetre, com hauria d’estar si donguéssim crèdit a la ubicació que en fa D. Navàs. És per això que creiem que la zona excavada es correspon a la ubicació de l’església del monestir[14]. És probable que entre els sectors B i C hi hagués una porta que els comuniqués, per accdedir a l’església des de les habitacions del monestir, i el claustre, de reduïdes dimensions, com tot el conjunt, es trobaria al sector A.

Coneixem poc l’ornamentació de què gaudia el monestir premonstratenc. Tampoc no s’han localitzat restes d’iconografia. Sembla ser que l’única expressió artística es reduïa a elements arquitectònics més treballats que la resta, i són pocs els que ens han arribat: vuit permòdols a la paret encara conservada, un permòdol doble avui desaparegut i un element de difícil identificació que sembla part d’un fris o llinda, també desaparegut. Pels voltants del que fou l’edificació, també hi ha alguns carreus encoixinats que potser hi tenen l’origen. Desaparegueren la portalada de pedra picada i la finestra partida per una columna de què parla Delfí Navàs.

Pels carrers de Cabassers sí que hi ha carreus ornamentats amb relleus, però corresponen a una altra edificació anterior.

-BIETE FARRÉ, Vicenç: Cabacés, documents i escrits, Ajuntament de Cabassers, 1985.

-BIETE FARRÉ, Vicenç: Cabacés, un poble al peu del Montsant, Ajuntament de Cabassers, 1991.

-Catàleg de monuments i conjunts històrico-artístics de Catalunya, Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, Barcelona, 1990

-LÓPEZ DE GUEREÑO SANZ, María Teresa: Monasterios medievales premonstratenses. Reinos de Castilla y León, Junta de Castilla y León, Consejería de Educación y Cultura, Salamanca, 1997, 2 vols.

-NAVÀS, Delfí: Descripció histórica, física y política de Cabacés, Reus 1918.

-O’CALLAGHAN, Ramon: Episcopologio de la santa iglesia de Tortosa, Tortosa, 1896.

En primer lloc, volem agrair al senyor Lluís Masip Seró, propietari dels terrenys on es localitza el jaciment excavat, la seva autorització per dur a terme la investigació en la seva propietat, així com també a l’Ajuntament de Cabassers la seva aprovació per fer l’excavació.

També agraïm l’ajuda prestada pel senyor Josep Ferré durant els treballs d’excavació.

[1] Els documents referits han estat editats pels següents autors: VILLANUEVA, J.: Viaje literario a las iglesias de España, Madrid, 1806; CARESMAR, Jaime: Història de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, manuscrit del 1773 editat a Balaguer, 1977; CORREDERA GUTIÉRREZ, Eduardo: “Los condes soberanos de Urgel y los premonstratenses”, a Analecta Sacra Tarraconensia, Barcelona, 1963; BIETE I FARRÉ, Vicenç: Cabacés, documents i escrits, Ajuntament de Cabassers, 1985; BIETE I FARRÉ, Vicenç: Cabacés, un poble al peu de Montsant, Ajuntament de Cabassers, 1991; VIRGILI, Antoni: Diplomatari de la catedral de Tortosa (1062-1193), Barcelona, 1997.

[2] Document d’acceptació del comte Ramon Berenguer IV de la renúncia feta pels canonges premostratencs a favor del bisbe de Tortosa del monestir de Santa Maria de Vallclara. ACT, Cartulari núm. 5, foli VII^v.

[3] NAVÀS, Delfí: Descripció histórica, física y política de Cabacés, Reus, 1918, pàgs. 16 i 17.

[4] Catalunya Romànica, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1995, vol. XXI, pàg. 383. El Catàleg de monuments i conjunts històrico-artístics de Catalunya del Departament de Cultura de la Generalitat (Barcelona, 1990, pàgs. 371 i 380) també cataloga les restes del monestir premonstratenc com pertanyents a un castell (núm. de catàleg R-I-51-6599), tot i que adverteix que considera “castell” esglésies i monestirs amb elements de fortificació. La Toponímia de Cabacers i el seu terme de BIETE també recull aquesta tradició infonamentada (reg. 656).

[5] ACT, Cartulari núm. 5, folis VII i VII^v.

[6] ACT, Cartulari núm. 5, folis VII^v i VIII^z.

[7] Vegeu la nota 1.

[8] O’CALLAGHAN, Ramon: Episcopologio de la santa iglesia de Tortosa, pàg. 74.

[9] NAVÀS, Delfí: Op. cit., pàgs. 16 i 17.

[10] VALL MASIP; Joan: Cabacés, el meu poble, Valls, 2000, pàg.

[11] BIETE FARRÉ, Vicenç: Cabacés, documents i escrits, pàgs. 16 i 17.

[12] LÓPEZ DE GUEREÑO SANZ, María Teresa: Monasterios medievales premonstratenses. Reinos de Castilla y León I, pàg. 34.

[13] LEFÈVRE, Pl.: “À propos des codes legislatifs de Prémontré durant le XII^e siècle”, a Analecta Praemonstratensia, 1972, pàgs. 232-242. Lefèvre explica l’omissió del refetor com una errada del copista dels estatuts.

[14] El sector C es correspon al cos que Navàs situa “frente al carré de entrada” i que “sobre surt de la paret del occident”, tal com observem en els fonaments excavats